Prenem com a referent l’afirmació d’Angela Davis quan deia: «Ja no accepto les
coses que no
puc canviar. Estic canviant les coses que no puc acceptar». Una idea que ens ressona amb
una vigència tan inquietant com necessària. Davant les injustícies, no ens resignem: ens
organitzem per transformar-les.
Els fronts oberts són molts, però n’hi ha un de proper i quotidià que es construeix des de cada
barri i cada municipi. És aquí on creiem que radica el canvi i on la política local té un paper clau.
Aquest 8M volem interpel·lar directament les institucions municipals: no poden mirar cap a una
altra banda ni refugiar-se en gestos simbòlics buits de contingut. La igualtat real exigeix
compromisos concrets, recursos i voluntat política.
El creixement de l’extrema dreta representa una amenaça directa als drets de les dones i de
totes les persones dissidents del sistema patriarcal. Ens indignen les notícies que arriben dels
Estats Units, però sovint no fem res per combatre el que tenim a casa: una amenaça present a
cada barri i a cada vila que nega la violència masclista, qüestiona les polítiques d’igualtat, retalla
pressupostos i buida de contingut serveis i regidories. Però també és una amenaça quan altres
forces polítiques assumeixen aquests marcs discursius, els normalitzen o hi pacten per
preservar quotes de poder. En matèria de drets, no hi ha neutralitat possible: els drets no poden
ser moneda de canvi ni objecte de negociació política.
Ens situem en un territori sotmès a un model econòmic basat en el turisme de temporada, que
prioritza el benefici d’uns pocs i dona l’esquena a les persones que el sostenen durant tot l’any.
Un model que genera ocupació precària, temporal i mal remunerada, amb un impacte
especialment dur sobre les dones i, encara més, sobre les dones migrades, mentre el cost de
la vida i de l’habitatge no para de créixer. També es dona l’esquena a la pagesia i al món rural,
on moltes dones assumeixen dobles i triples jornades. Sense drets per a les dones al camp, no
hi ha futur rural ni sobirania alimentària. És un model que ens explota, ens empobreix i ens
invisibilitza, fruit de decisions polítiques que prioritzen el benefici immediat d’uns pocs i
condemnen moltes dones a la dependència econòmica i a la vulnerabilitat.
Per tot això, aquest 8 de Març cal preguntar-nos si les institucions locals estan disposades a
apostar per un model econòmic que posi la vida al centre, a defensar millores laborals reals, a
garantir serveis d’atenció i polítiques d’igualtat amb recursos suficients, i a no pactar ni
blanquejar forces que neguen drets humans fonamentals.
Les institucions locals no són espais neutrals. Cada pressupost, cada silenci i cada renúncia
constitueixen una presa de posició i quan no es defensa activament la igualtat, s’està avalant
la desigualtat.
Aquest 8 de Març, sortir al carrer és també defensar condicions de vida dignes. És dir prou a
un territori que només sembla existir tres o quatre mesos l’any, és exigir drets laborals, serveis
públics forts i polítiques feministes valentes. Davant l’extrema dreta i els seus discursos d’odi,
més feminisme i posicionaments clars. Davant la precarietat, més drets. Davant el silenci
institucional, organització col·lectiva i lluita.
Els drets no són irreversibles i si es perden, serà perquè algú va decidir no defensar-los.
Núria Márquez Lozano
.jpeg)
.jpeg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
