JORNADES FEMINISTES 2026

Les Jornades Catalanes de la Dona de 1976: quan la veu de les dones va començar a canviar-ho tot… i encara ho fa avui

Una xerrada per recordar-ho… i per mirar endavant

Aquesta història va ser precisament el centre d’una xerrada prèvia a la commemoració de les Jornades Feministes dels dies 12, 13 i 14 de juny.

I el missatge va ser clar: recordar no és mirar enrere, és agafar impuls.

Aquest espai de debat va servir no només per recuperar la memòria d’un moment fundacional del feminisme, sinó també per fer una crida directa: participar, implicar-se i seguir construint el futur del moviment feminista.

L’any 1975, l’Estat espanyol començava a sortir d’una dictadura en què les dones vivien clarament limitades per lleis profundament desiguals. El “permís marital”, les restriccions per treballar o administrar béns, i fins i tot la penalització de l’adulteri femení, formen part d’un passat que avui ens sembla llunyà… però que no ho és tant com pensem.

En aquest context de canvi i esperança, el 1976 va esclatar un moment clau: les Jornades Catalanes de la Dona.

Un crit col·lectiu que va omplir el Paranimf.

El maig de 1976, més de 4.000 dones van omplir el Paranimf de la Universitat de Barcelona. Aquelles jornades van ser molt més que un acte: van ser la primera gran explosió pública del feminisme després de la mort de Franco.

Hi convivien veus diverses —feminisme socialista, radical, cristians de base—, però totes compartien una idea poderosa: la lluita per la llibertat i la igualtat.

Sota el lema “allò personal és polític”, es va posar nom a una realitat que fins aleshores havia estat silenciada. Les demandes eren clares i valentes: igualtat legal, dret als anticonceptius, despenalització de l’avortament, igualtat salarial i una educació sense rols imposats.

Del 1976 fins avui: un camí de conquestes

Des d’aquelles jornades històriques, el feminisme ha estat un motor de canvi constant:

• La Constitució de 1978 i el principi d’igualtat.

• El dret al divorci (1981).

• Els avenços en drets reproductius.

• Les lleis contra la violència masclista i per la igualtat.

• El reconeixement de la llibertat sexual i dels drets trans en els darrers anys.

Res d’això ha estat casual. Tot ha estat conquerit.

I ara què? Doncs continuar

Perquè el feminisme no és història: és present i és futur.

Encara avui queden reptes importants:

• La bretxa salarial que persisteix.

• Les cures encara desigualment repartides.

• La violència masclista, que no desapareix.

Però si alguna cosa ens ensenya el 1976 és això: quan les dones s’organitzen, la societat es mou.

El nostre pas per les Jornades Feministes 2026

Hem participat activament en els tallers i xerrades de Les Jornades Feministes 2026, un espai clau per reforçar el feminisme català. El missatge final és clar: posar la vida al centre i avançar juntes cap a futurs més justos, diversos i valents

🔖 Economies feministes per transformar-ho tot: posar les cures i la sostenibilitat de la vida al centre del model econòmic.

🔖 Memòria viva: 50 anys després de les Primeres Jornades, el patriarcat persisteix i la lluita continua.

🔖 Futurs feministes: imaginar i construir col•lectivament societats basades en la justícia, la pau i la democràcia.

🔖 Interseccionalitat real: feminisme antiracista, anticapitalista, anticolonial i inclusiu de totes les diversitats.

🔖 Front comú davant l’extrema dreta: defensar drets, reforçar aliances i comunicar millor. 

🧵Conclusió: més comunitat, més transversalitat i més valentia política.💪 El feminisme català continua avançant amb força i creativitat. ✨

VIOLÈNCIES SEXUALS: DESMUNTANT MITES

Què són les violències sexuals?

D'on venen?
Com es produeixen?

Desmuntant mites amb la Gemma Tadeo,  sociòloga i experta en violències masclistes, consultora i formadora en polítiques de gènere.

Ha estat una xerrada instructiva i molt interessant, on entitats torrenques i públic general hem reflexionat sobre les desigualtats socials que vulnerabilitzen determinats col.lectius.

EL SAFAREIG

 Avui, les Bruixes del Baix Gaià hem estat convidades a El Safareig, el vídeopodcast LGTBIQ+ que no sabies que necessitaves. Des del Baix Penedès pel món sencer, visibilitzen el col·lectiu i tracten temes de diversitat sexual, de gènere i feminismes que ens interpel·len a totis. Un espai pel rigor però també per la rauxa, amb entrevistes, debats i reflexions per trencar estereotips i crear espais inclusius de suport i diàleg.

Pots escoltar el podcast AQUÍ

I si el vols veure AQUÍ

-EL JUDICI- Santa Oliva 2026

 No hi ha dos JUDICIS iguals, a cada lloc on anem ens adaptem a l’espai per a modificar o crear escenes noves per tal de fer un espectacle únic per a la població que ens acull.

El local cultural de Santa Oliva ha estat la sala on hem estrenat un format nou, més íntim, que ha agradat a tot el públic.

El  nostre triomf com a equip és la suma del talent de cadascuna de nosaltres. Un talent que va més enllà de les habilitats actorals; és l'habilitat de compartit esforç i neguits, la confiança d'expressar-se amb llibertat. És acceptar les nostres diferències sense judicis.

El nostre triomf com a equip és també la colla de bruixots que el públic no veu i que tenen cura de la part tècnica. El seu millor talent és recordar-nos que la vida s'ha d'amanir amb un toc d'humor.

L'equip de Bruixes i Bruixots del Baix Gaià volem agraïr a l'Associació Veus de Dones, a l'Ajuntament de Santa Oliva i a tot el públic la seva calorosa acollida.

DIA INTERNACIONAL DE LA VISIBILITAT TRANS 2026

 Amb l'objectiu de sensibilitzar contra la discriminació i celebrar les persones trans*,
avui hem celebrat la primera jornada trans* de Torredembarra. 

Impulsada per l’associació Veus Trans* i recolzada per altres entitats catalanes, les Papallones Liles també hem estat partíceps per recordar que les persones trans* haurien de poder viure amb els mateixos drets, la mateixa dignitat i les mateixes oportunitats que qualsevol altra persona.

Avui, la plaça del poble s'ha omplert d'activitats diverses en un espai de trobada per donar visibilitat a un col·lectiu que encara avui és vulnerable i sovint exposat al rebuig, a la incomprensió i a la invisibilització.

VII CERTAMEN LITERARI DE NARRATIVA CURTA PAPALLONES LILES

Amb 400 relats arribats arreu del món, el certamen literari Papallones Liles es consolida com un cels certàmens de narrativa feminista més reconegut a nivell
mundial.

Moltes gràcies per la vostra participació, la vostra ploma és una arma molt poderosa.

L’entrega de premis ha estat una vetllada literària acompanyada pel duet musical A1VEU.

El jurat ha estat format per l'escriptora i periodista Maria Dolors Garicia Pastor, l'activista feminista i guanyadora del  V Certamen literari Papallones Liles, Núria Márquez Lozano, i la Vivian Segurana Cuesta, escriptora i vicepresidenta de l'associació Papallones Liles.

Ha actuat com a secretaria la Pilar Català Navarro.

Els relats guanyadors han estat:

ARTIVISME 2026

Com cada any pel 8M, a la Rambla de les Moreres de Creixell hem pintat un mural reivindicatiu que és un homenatge a totes aquelles dones que, al llarg de la història, han lluitat per la seva llibertat i els seus drets. 

Sota el lema “Som les netes de les bruixes que no vau poder cremar” la pintada ha estat a càrrec de l’artista Betty Ghoul i la de totes les dones que s’han afegit a pintar.

Amb l’objectiu de recordar i celebrar la memòria històrica, el mural es converteix en un crit de resistència i de transformació. Missatges com “Som el crit de les que no veu callar”, “No ens veu cremar, ens veu fer més fortes” o “De les cendres vam aprendre a volar” ens recorden que, malgrat la repressió i el silenci, la lluita feminista segueix viva i més poderosa que mai.

“Som arrel, som flama, som futur” és el missatge que es vol transmetre amb aquest mural, una crida que reflecteix l’arrel profunda de la resistència feminista, que es manté viva en el present i mira cap al futur amb l’esperança d’una societat més justa, igualitària i lliure de violència masclista.

Aquesta proposta no només és una acció artística, sinó un espai de trobada, d’expressió i de sororitat. 

VIQUIBRUIXES ANDORRA

Aquest cap de setmana, algunes Bruixes del Baix Gaià hem participat a la viquimarató organitzada per Wikimujeres i Amical Wikimedia “No eren bruixes, eren dones”, a les 5esJornades de Bruixeria d’Andorra, que ha tingut lloc a la Biblioteca Comunal Universitària de Sant Julià de Lòria, per tal de crear les biografies de les dones acusades de bruixeria a Andorra que encara no hi siguin presents.

Amb la intenció de recuperar i dignificar la memòria històrica de les dones acusades injustament de bruixeria, torturades, ajusticiades i reprimides, aquest projecte vol rescatar aquestes vides silenciades de l'oblit i restaurar la seva dignitat històrica, posant en relleu una violència de gènere que forma part de la nostra història.

Jornades de música, teatre, conferències i tallers omplen els espais de Sant Julià de Lòria entre el 6 i l’11 de març per aprofundir en la història i reivindicar el paper de moltes dones que van ser perseguides i silenciades sota l’acusació de bruixeria.

Jornades de retrobaments, de connexions, d’aprenentatge i de sinergies.

8M 2026

Com cada 8M, alcem la veu!

És un dia de memòria, de resistència i de compromís amb la lluita feminista. Davant els intents de fer retrocedir els drets que tant han costat d’aconseguir, reafirmem que no farem ni un pas enrere.

Les dones continuem dempeus, organitzades i diverses, teixint xarxes de suport i transformació.

Seguirem defensant els nostres drets i avançant, col·lectivament, cap a una societat més justa, lliure d’opressions i amb igualtat real. 

Per totes les que van obrir camí, per les que som avui i per les que vindran.

La lluita continua 💜

A CADA BARRI, A CADA VILA

 -Article publicat a El mònic de Torredembarra-

Prenem com a referent l’afirmació d’Angela Davis quan deia: «Ja no accepto les
coses que no puc canviar. Estic canviant les coses que no puc acceptar». Una idea que ens ressona amb una vigència tan inquietant com necessària. Davant les injustícies, no ens resignem: ens organitzem per transformar-les. 

Els fronts oberts són molts, però n’hi ha un de proper i quotidià que es construeix des de cada barri i cada municipi. És aquí on creiem que radica el canvi i on la política local té un paper clau. Aquest 8M volem interpel·lar directament les institucions municipals: no poden mirar cap a una altra banda ni refugiar-se en gestos simbòlics buits de contingut. La igualtat real exigeix compromisos concrets, recursos i voluntat política. 

El creixement de l’extrema dreta representa una amenaça directa als drets de les dones i de totes les persones dissidents del sistema patriarcal. Ens indignen les notícies que arriben dels Estats Units, però sovint no fem res per combatre el que tenim a casa: una amenaça present a cada barri i a cada vila que nega la violència masclista, qüestiona les polítiques d’igualtat, retalla pressupostos i buida de contingut serveis i regidories. Però també és una amenaça quan altres forces polítiques assumeixen aquests marcs discursius, els normalitzen o hi pacten per preservar quotes de poder. En matèria de drets, no hi ha neutralitat possible: els drets no poden ser moneda de canvi ni objecte de negociació política. 

Ens situem en un territori sotmès a un model econòmic basat en el turisme de temporada, que prioritza el benefici d’uns pocs i dona l’esquena a les persones que el sostenen durant tot l’any. Un model que genera ocupació precària, temporal i mal remunerada, amb un impacte especialment dur sobre les dones i, encara més, sobre les dones migrades, mentre el cost de la vida i de l’habitatge no para de créixer. També es dona l’esquena a la pagesia i al món rural, on moltes dones assumeixen dobles i triples jornades. Sense drets per a les dones al camp, no hi ha futur rural ni sobirania alimentària. És un model que ens explota, ens empobreix i ens invisibilitza, fruit de decisions polítiques que prioritzen el benefici immediat d’uns pocs i condemnen moltes dones a la dependència econòmica i a la vulnerabilitat. 

Per tot això, aquest 8 de Març cal preguntar-nos si les institucions locals estan disposades a apostar per un model econòmic que posi la vida al centre, a defensar millores laborals reals, a garantir serveis d’atenció i polítiques d’igualtat amb recursos suficients, i a no pactar ni blanquejar forces que neguen drets humans fonamentals. 

Les institucions locals no són espais neutrals. Cada pressupost, cada silenci i cada renúncia constitueixen una presa de posició i quan no es defensa activament la igualtat, s’està avalant la desigualtat. 

Aquest 8 de Març, sortir al carrer és també defensar condicions de vida dignes. És dir prou a un territori que només sembla existir tres o quatre mesos l’any, és exigir drets laborals, serveis públics forts i polítiques feministes valentes. Davant l’extrema dreta i els seus discursos d’odi, més feminisme i posicionaments clars. Davant la precarietat, més drets. Davant el silenci institucional, organització col·lectiva i lluita. 

Els drets no són irreversibles i si es perden, serà perquè algú va decidir no defensar-los.

Núria Márquez Lozano

EL FUTUR DEL FEMINISME ES TEIXEIX EN XARXA

-Article publicat a El Mònic de Torredembarra-

El feminisme no és una moda ni una consigna buida. És una manera d’entendre el món basat en la igualtat, la justícia, la dignitat i la cura mútua. I, sobretot, és una força col·lectiva. Perquè quan les persones s’organitzen, passen coses. I quan ho fan en xarxa, passen coses que transformen.

Una història de lluita que continua.

Barcelona es prepara per tornar a ser un escenari on la història es mou.

El juny de 2026 farà cinquanta anys d’un moment clau: les Jornades Catalanes de la Dona de 1976, quan més de 4.000 dones van omplir el Paranimf de la Universitat de Barcelona per dir prou.

Van parlar de treball, de maternitat, d’educació, de sexualitat, de violència. Van posar paraules al que fins llavors s’havia viscut en silenci. I el més important: van fer-ho juntes.

Aquella trobada va sembrar una llavor que encara avui dona fruits.

S’han impulsat lleis d’igualtat, s’ha visibilitzat la violència masclista i s’han ampliat drets que avui es consideren imprescindibles.

El feminisme del segle XXI es plural i global.

En un món polaritzat, sacsejat per guerres, desigualtats i discursos que volen fer-nos retrocedir, el feminisme s’ha convertit en una de les principals forces de resistència social.

Aquesta lluita no passa només aquí. Passa arreu. De l’Iran a l’Amèrica Llatina, d’Àfrica a Amèrica del Nord, milions de dones s’organitzen, es donen suport i comparteixen estratègies. Contextos diferents, una mateixa convicció: si toquen a una, ens toquen a totes.

Les xarxes feministes són molt més que espais de protesta. Són llocs de cura, d’escolta i d’empoderament. Espais on les experiències individuals es transformen en força col·lectiva.

Per això, el juny de 2026, Barcelona tornarà a ser punt de trobada. Els dies 12, 13 i 14, les noves Jornades Feministes a Fabra i Coats no volen ser només una commemoració del passat. Volen ser una aposta pel futur.

Un futur construït des de la pluralitat. Perquè el feminisme no és únic ni homogeni. Hi conviuen mirades diverses, sensibilitats diferents i maneres múltiples d’entendre el canvi.

Quan es construeixen ponts en lloc de murs, quan es comparteixen estratègies i s’escolten les diferències, el feminisme no només resisteix, sinó que proposa nous models de societat.

La força del feminisme rau en la seva capacitat de convertir les lluites individuals en una revolta col·lectiva. No s’escriu en solitari, sinó en col·laboració. Es teixeix en xarxa, fet de veus, experiències i voluntats que, juntes, ens fan avançar cap a la igualtat.

Carme Hurtado Velasco

Presidenta de l’Associació feminista Papallones Liles

CARTA A SES MAJESTATS

-Article publicat a El mònic de Torredembarra-

Benvolguts Melcior, Gaspar i Baltasar,

Aquest any creiem que ens hem portat bé. Hem estat diplomàtiques fins i tot quan se’ns ha donat l’esquena. Hem debatut amb qui encara diu “jo no soc masclista, però…”, hem ajudat una companya a demanar un augment de sou amb veu ferma i, el més difícil de tot, hem après a dir “no” sense haver d’excusar-nos. Tot i això, continuem veient com el feminisme ha de justificar-se cada dia, com si fos una moda i no una necessitat. Així que, per si teniu lloc al sarró, us fem arribar la nostra petita llista de desitjos per al 2026. No és egoisme, és supervivència col·lectiva.

–Demanem temps lliure real. Que la igualtat no signifiqui haver de fer-ho tot millor, més ràpid i amb un somriure zen. No més doble jornada.

–Demanem micromasclismes amb data de caducitat. Que es degradin sols, com la fruita ecològica. Prou “no t’ho prenguis així”.

–Demanem homes aliats sense GPS. Que deixin de preguntar per on va el camí i es posin a construir-lo. Prou “jo no ho sé fer, tu ho fas millor”.

–Demanem sororitat real. D’aquella que no busca protagonisme sinó suport. Una mà estesa, no un hashtag. Perquè la sororitat no és un eslògan: és una trinxera amable, un espai de resistència. I cal que sigui més gran, més visible i més intergeneracional.

–Demanem una xarxa de dones forta i viva, d’aquelles que es fan costat, s’escolten i es donen veu quan els altaveus del món encara prefereixen altres tons. Perquè sense aquesta aliança, el feminisme es queda sense múscul; amb ella, és imparable.

–Demanem un escut antimanosfera, lleuger i reciclable, perquè cada setmana en surt alguna opinió “experta” que confon el debat amb la desinformació. Que aquest escut també filtri els pòdcasts on es repeteix que “ara el feminisme s’ha passat de frenada”, com si la igualtat tingués límit de velocitat.

–Demanem una alarma automàtica que s’activi quan es difonen fake news o rumors sobre la violència masclista. Una alarma que faci soroll, dels estridents, d’aquells que incomoden els qui prefereixen mirar cap a una altra banda.

–Demanem rigor i valentia per dir les coses pel seu nom. Que no es disfressi el masclisme de “llibertat d’expressió”, ni la desigualtat de “tradició”.

–Demanem que es deixi clar d’una vegada per totes que el feminisme no treu res a ningú. No busca vencedors ni víctimes, sinó convivència. No és una guerra de sexes, ni una faula de bons i dolents —és una crida, senzilla i potent, al respecte.

Així que, Majestats, si teniu una mica de màgia a la butxaca, feu-la servir per encendre consciències, per alliberar converses, per donar coratge a qui encara dubta i veu el feminisme com una amenaça. No volem privilegis; volem justícia. I la justícia, com el futur, s’ha de construir entre totes i tots. I sobretot, porteu màgia, que el patriarcat encara no s’ha dissolt.

Amb convicció, esperança i una mica de cansament compartit, us saluden atentament unes feministes que no pensen rendir-se.

Papallones Liles

25N, UN CRIT DE MEMÒRIA I RESISTÈNCIA

 -Article publicat a El Mònic de Torredembarra-

Aquest 2025, l’Estat espanyol suma 84 feminicidis. És una xifra que esgarrifa i que

no podem deixar que es converteixi en un soroll de fons que assumim com inevitable. Més enllà de ser una dada, parlem de 84 absències: filles, mares, germanes, amigues i companyes que ja no hi són i que haurien de ser, caminant pels mateixos carrers que nosaltres.

 

El 25N als carrers de Torredembarra

 

Torredembarra va cridar “prou” aquest 25N, i ho va fer amb els carrers plens de memòria, d’art i de feminisme. Amb la col·laboració de la Regidoria d’Igualtat i Acció Social de Torredembarra i el Ball de Diables de Creixell, les Papallones Liles vam ocupar l’espai públic amb una convicció clara: les vides de les dones assassinades i de les supervivents a la violència masclista no són només xifres, són històries, cossos, projectes de futur arrabassats i una ferida oberta.

 

Amb la performance itinerant des de la plaça de la Vila fins al Pati del Castell, vam convertir cada passa en un acte de record i de denúncia. A l’escenari, el monòleg “Barbàrie” va posar paraules i cos al que moltes sentim: el dolor i la ràbia, però també la determinació de dir PROU i de no recular ni un mil·límetre en la conquesta de drets.

 

Des de la Regidoria d’Igualtat s’han fet públiques les dades del SIAD del municipi, assumint la responsabilitat política de posar sobre la taula la magnitud de la violència que pateixen les dones del nostre poble. Fer visibles aquestes dades no és només informar; és reconèixer les supervivents, legitimar el seu patiment, i dir amb claredat que el problema no és “privat” ni “domèstic”, sinó estructural.

 

Volem agrair-ho explícitament. Agraïm la transparència, el treball conjunt i el fet d’entendre que el 25N no pot ser només una foto protocol·lària ni una cita anual que es tanca amb un ram de flors i una pancarta. Quan les institucions obren espais reals de col·laboració amb el teixit feminista, la força es multiplica. Nosaltres hi som, i hi serem, per aportar mirada crítica, memòria i propostes, perquè aspirem a un municipi on el “mai més” no sigui un eslògan, sinó una política sostinguda i valenta.

 

El paper imprescindible de les entitats feministes

 

Quan en una data com és el 25N, una associació feminista queda relegada a un segon pla, quan se silencia la feina que duu a terme, quan no es té en compte la seva opinió en la presa de decisions, quan no se la fa partícip dels actes commemoratius, com és la lectura del Manifest Institucional, tal com ha passat enguany a Creixell, no és només una descortesia per part de l’Ajuntament, és un esborrament simbòlic que pesa. És a dir, amb fets, que la feina voluntària i comunitària es dona per descomptada, però no considerada.

 

Reivindiquem un canvi de mirada: sense les entitats feministes, moltes polítiques públiques quedarien en paper mullat.

 

Davant l’onada reaccionària, organització

 

Vivim un moment en què el discurs d’odi ja no s’amaga. Quan des d’un faristol institucional es qüestiona el dret a l’avortament, es neguen les violències masclistes o es ridiculitzen les polítiques d’igualtat, aquestes donen peu a les agressions als carrers, a l’assetjament escolar i a les xarxes i a les retallades en serveis essencials. El retrocés en l’accés a l’avortament a Madrid o el cribratge en càncer de mama en són només un exemple recent i greu.

 

No podem permetre que aquestes ofensives avancin sense resposta. No ens resignem a veure com es desmantellen drets que han costat dècades de lluita. Davant qui ens vol porugues i callades, responem amb més organització, més aliances i més presència pública. No és una opció: és una necessitat vital i democràtica.

Carme Hurtado Velasco