-Article publicat a El Mònic de Torredembarra-
Aquest 2025, l’Estat espanyol suma 84 feminicidis. És una
xifra que esgarrifa i que
no podem deixar que es converteixi en un soroll de
fons que assumim com inevitable. Més enllà de ser una dada, parlem de 84
absències: filles, mares, germanes, amigues i companyes que ja no hi són i que
haurien de ser, caminant pels mateixos carrers que nosaltres.
El 25N als carrers de Torredembarra
Torredembarra va cridar “prou” aquest 25N, i ho va fer amb
els carrers plens de memòria, d’art i de feminisme. Amb la col·laboració de la
Regidoria d’Igualtat i Acció Social de Torredembarra i el Ball de Diables de
Creixell, les Papallones Liles vam ocupar l’espai públic amb una convicció
clara: les vides de les dones assassinades i de les supervivents a la violència
masclista no són només xifres, són històries, cossos, projectes de futur
arrabassats i una ferida oberta.
Amb la performance itinerant des de la plaça de la Vila fins
al Pati del Castell, vam convertir cada passa en un acte de record i de
denúncia. A l’escenari, el monòleg “Barbàrie” va posar paraules i cos al que
moltes sentim: el dolor i la ràbia, però també la determinació de dir PROU i de
no recular ni un mil·límetre en la conquesta de drets.
Des de la Regidoria d’Igualtat s’han fet públiques les dades
del SIAD del municipi, assumint la responsabilitat política de posar sobre la
taula la magnitud de la violència que pateixen les dones del nostre poble. Fer
visibles aquestes dades no és només informar; és reconèixer les supervivents,
legitimar el seu patiment, i dir amb claredat que el problema no és “privat” ni
“domèstic”, sinó estructural.
Volem agrair-ho explícitament. Agraïm la transparència, el
treball conjunt i el fet d’entendre que el 25N no pot ser només una foto
protocol·lària ni una cita anual que es tanca amb un ram de flors i una
pancarta. Quan les institucions obren espais reals de col·laboració amb el
teixit feminista, la força es multiplica. Nosaltres hi som, i hi serem, per
aportar mirada crítica, memòria i propostes, perquè aspirem a un municipi on el
“mai més” no sigui un eslògan, sinó una política sostinguda i valenta.
El paper imprescindible de les entitats feministes
Quan en una data com és el 25N, una associació feminista
queda relegada a un segon pla, quan se silencia la feina que duu a terme, quan
no es té en compte la seva opinió en la presa de decisions, quan no se la fa
partícip dels actes commemoratius, com és la lectura del Manifest
Institucional, tal com ha passat enguany a Creixell, no és només una
descortesia per part de l’Ajuntament, és un esborrament simbòlic que pesa. És a
dir, amb fets, que la feina voluntària i comunitària es dona per descomptada,
però no considerada.
Reivindiquem un canvi de mirada: sense les entitats
feministes, moltes polítiques públiques quedarien en paper mullat.
Davant l’onada reaccionària, organització
Vivim un moment en què el discurs d’odi ja no s’amaga. Quan
des d’un faristol institucional es qüestiona el dret a l’avortament, es neguen
les violències masclistes o es ridiculitzen les polítiques d’igualtat, aquestes
donen peu a les agressions als carrers, a l’assetjament escolar i a les xarxes
i a les retallades en serveis essencials. El retrocés en l’accés a l’avortament
a Madrid o el cribratge en càncer de mama en són només un exemple recent i
greu.
No podem permetre que aquestes ofensives avancin sense
resposta. No ens resignem a veure com es desmantellen drets que han costat
dècades de lluita. Davant qui ens vol porugues i callades, responem amb més
organització, més aliances i més presència pública. No és una opció: és una
necessitat vital i democràtica.
Carme Hurtado Velasco
.jpeg)
.jpg)
.jpg)
