Benvolguts Melcior, Gaspar i Baltasar,
Aquest any creiem que ens hem portat bé. Hem estat
diplomàtiques fins i tot quan se’ns ha donat l’esquena. Hem debatut amb qui
encara diu “jo no soc masclista, però…”, hem ajudat una companya a demanar un
augment de sou amb veu ferma i, el més difícil de tot, hem après a dir “no”
sense haver d’excusar-nos. Tot i això, continuem veient com el feminisme ha de
justificar-se cada dia, com si fos una moda i no una necessitat. Així que, per
si teniu lloc al sarró, us fem arribar la nostra petita llista de desitjos per
al 2026. No és egoisme, és supervivència col·lectiva.
–Demanem temps lliure real. Que la igualtat no signifiqui
haver de fer-ho tot millor, més ràpid i amb un somriure zen. No més doble
jornada.
–Demanem micromasclismes amb data de caducitat. Que es
degradin sols, com la fruita ecològica. Prou “no t’ho prenguis així”.
–Demanem homes aliats sense GPS. Que deixin de preguntar per
on va el camí i es posin a construir-lo. Prou “jo no ho sé fer, tu ho fas
millor”.
–Demanem sororitat real. D’aquella que no busca protagonisme
sinó suport. Una mà estesa, no un hashtag. Perquè la sororitat no és un
eslògan: és una trinxera amable, un espai de resistència. I cal que sigui més
gran, més visible i més intergeneracional.
–Demanem una xarxa de dones forta i viva, d’aquelles que es
fan costat, s’escolten i es donen veu quan els altaveus del món encara
prefereixen altres tons. Perquè sense aquesta aliança, el feminisme es queda
sense múscul; amb ella, és imparable.
–Demanem un escut antimanosfera, lleuger i reciclable,
perquè cada setmana en surt alguna opinió “experta” que confon el debat amb la
desinformació. Que aquest escut també filtri els pòdcasts on es repeteix que
“ara el feminisme s’ha passat de frenada”, com si la igualtat tingués límit de
velocitat.
–Demanem una alarma automàtica que s’activi quan es difonen
fake news o rumors sobre la violència masclista. Una alarma que faci soroll,
dels estridents, d’aquells que incomoden els qui prefereixen mirar cap a una
altra banda.
–Demanem rigor i valentia per dir les coses pel seu nom. Que
no es disfressi el masclisme de “llibertat d’expressió”, ni la desigualtat de
“tradició”.
–Demanem que es deixi clar d’una vegada per totes que el
feminisme no treu res a ningú. No busca vencedors ni víctimes, sinó
convivència. No és una guerra de sexes, ni una faula de bons i dolents —és una
crida, senzilla i potent, al respecte.
Així que, Majestats, si teniu una mica de màgia a la
butxaca, feu-la servir per encendre consciències, per alliberar converses, per
donar coratge a qui encara dubta i veu el feminisme com una amenaça. No volem
privilegis; volem justícia. I la justícia, com el futur, s’ha de construir
entre totes i tots. I sobretot, porteu màgia, que el patriarcat encara no s’ha
dissolt.
Amb convicció, esperança i una mica de cansament compartit, us
saluden atentament unes feministes que no pensen rendir-se.
Papallones Liles
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada